dissabte, 19 de maig de 2012




Ressegueixo la corba que em duu al final,
molt lenta la mà, ardent,
fins eriçar el vell que mimosament et cobreix.
Obro els ulls per veure-ho i m'agrada
i pujo la mirada fins als teus, d'ulls.
Entornats, em demanen
que torni a resseguir una altra corba,
i que et besi.

I no puc negar tant desig al teu desig.
I, com Herpo, parlo la llengua de les serps
i et torno a resseguir fins arribar als teus llavis.
No corris: fins a l'albada jugarem a estremir-nos.


E.

divendres, 9 de març de 2012

Assemblea Nacional Catalana




Demà al Sant Jordi serà una diada històrica.


Hi vaig amb el cor obert a rebre, de l'ambient, aquella olor d'il.lusió que fan les coses que surten del cor.

Ja hi ha els estadistes i politicòlegs que faran els seus discursos. Jo em penso deixar amarar de la frescor de la gent, dels crits envers de llibertat per a la nostra terra, de les mirades dels nens que creuen que tot pot ser i tot és possible.

Em penso embeure de la netedat dels ulls que voldrien un dia poder dir: "Som independents!"


Per arribar a aquí molts hi han deixat la pell i altres el somriure, simplement. Molts han cremats vaixells que diuen, a través d'utopies, a mars inaccessibles. Molts, per la terra, han deixat la casa. Molts, cansats hi han deixat la vida, expressament. Han dit prou, s'ha acabat. Per a tots ells, els qui en un moment van llençar la tovallola, rendits a les evidències, un petit homenatge i, si hi som a temps encara, una mà estesa que tendrament els faci retornar la llum. Si ja són "fora de la nostra terra", des d'allà on ens vegin seuran a mirar l'enrenou que novament comença i s'enllaça amb el seu.


L'Assemblea de Catalunya va dur l'esperança als lliberts d'esperit. Volien emprendre una marxa cap a la independència que ens dugués a la glòria. Van ser els precursors de la nostra lluita. Demà l'Assemblea Nacional Catalana els ha de retre homenatge i lluirar-los la clau de proper paradís.


Del mestre, perdoneu si em faig pesada amb ell, però llegir-lo de tant en tant en la seva multiplicitat de textos em fa renéixer.


ACTE DE SOBIRANIA



He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.


He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.



Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.




Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.



Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians


Barcelona, 6 d’agost de 2007




Companys, Visca la Terra Lliure!!!


Posaré altre cop la música de la batallà final:

http://www.youtube.com/watch?v=0ktesfEjewQ

diumenge, 12 de febrer de 2012

Monosíl·labs de l'amar i més.

Un fil de llum o un sol ben fort, tan és.
Un bes, les mans, un cos i un cos...tot bell. La pell. I més...
El bes i el dring del cos. La carn i el llit, tot un. I els ulls. Dos dits, dos pits, els sécs i els tels. El tremp i els ulls. I més...
Tot fi. I el bes i el gust, les mans i el coll, i els ulls tot dits, tot pell, i el so i un crit i el joc. Tu rius. I més...
Tot viu, tot bull, res brut, tot nou, tot bell. Tot moll, tot ferm el gest. Cap plor, tot gust. Jo ric. I més...
I els ulls i el bes, la carn i els sécs i els tels i el bes i el gust i el tremp i mans i coll i el pit i el dring , i el so, i el dring i el so, sens fre, i el dring, ben fort...ben llarg ...sens fre... I tot moll. Molt moll.

I el bes... tot bes, més bes, i mans i dits i el cos i el bes i el dring... més fluix... més fluix... Tot calm. I un bes molt fort i dolç. Tu rius, jo ric...I més...
Amb la nit, la llum diu prou i els dos són un. Un bes. I més...

I tu i jo som dos, som un. Els meus ulls dins teu. Els teus ulls dins meu. I les pells són la pell. I més...
I més...
I més...
I més...
I més...
E.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Taronja

He comprat olors de taronja per curar-te, que es barrejaran amb els teus colors i tot plegat serà una festa. Una festa en la que no pot faltar la musica i el cava.
Una festa on els focs d'artifici explotaran i il·luminaran la cambra.
En aquesta cambra allunyada del món quotidià ens en riurem, amb complicitat, de tot el que no ens agrada i prendrem força i ilusions per dies, molts de dies.
Amb tendresa ens besarem i jugarem amb els nostres cossos. I fins l'albada tot serà un niu d'amor...de sensualitat...de desig... i de plaer.
Jo et faré feliç...i tu em faràs feliç.
Després dormirem confortats pel goig que haurem tingut i agafaré la teva mà perquè encara et quedis una estona més...Una estoneta amb mi.... I potser ens tornarem a fer feliços l'un a l'altre.
Qui sap...
I tot farà una delicada olor de taronja.
L'aroma de taronja em segueix envaint... la calor persisteix a la refrescant dutxa i jo, sense saber perquè, tanco els ulls i et veig...
Tanco els ulls i som a l'habitacle. Els meus dits es tornen pinzells que en el teu cos hi pinten besos, els meus llavis són un llapis que, a la teva pell dibuixa mil carícies.
Les meves mans es transformen en llavis per recórrer el teu cos i els meus llavis es converteixen en mans per resseguir el teu cos.
I pinto i dibuixo, i pujo i baixo i baixo i pujo i ressegueixo la teva pell en tonalitats de passió i amb ombres de dolçor.
I en cada traç un bes una carícia, molta passió i sensualitat, Jo.
E.

divendres, 3 de febrer de 2012

Silenci

El silenci és el sol que madura els fruits de l’ànima. I abans i després de nosaltres, de tots nosaltres, no hi ha més que això: silenci.
En silenci acceptem el nostre destí i en silenci renunciem a aquella rebel•lia que dèiem tenir i amb la que ens crèiem ser amos de nosaltres.

El silenci fa florir la nostra felicitat i gràcies a ell assumim la nostra alegria interior.

Sense paraules, es manifesta la immensa onada que ens empeny a l’esperança i cap so expressa millor la satisfacció d’haver sabut que té el que hom, quasi sense fe, buscava.

En silenci apareix la línia que separa l’amor de l’odi, la lleialtat de la traïció, la felicitat de la desgràcia, ... i la pena.

El silenci fa créixer aquella línia, primeta i imperceptible al principi, gruixuda i immesurable després, alimentada alhora per densos silencis, que ens duu cap a la serenor.

I en silenci, gràcies a ell, els humans posem ordre en el nostre mar de conceptes i paraules, organitza el dipòsit de gestos, de veritats, de mentides... i de silencis.

Tot, llavors, queda clar. I no ho volem acceptar però el silenci, altre cop, fa la seva feina i t’obliga a comprendre com el més estrident dels sorolls.

Les llàgrimes no curen, sinó el silenci que queda darrere d’elles. Mil explicacions, reals o fingides, no aclareixen res, sinó el silenci que les segueixi hi dóna sentit.

El silenci d’un amic, d’un amant, d’un enemic... et mostrarà si és el que diu ser, ja que els silencis no enganyen i situen a cadascú en el seu lloc exacte. I quan ens pensem que estem a punt d’explotar, arriba i trenca el silenci. I descobrim que era allà.

Qui sap si més tard un nou silenci t’invitarà a recuperar la il•lusió, a viure?

Ens movem de silenci en silenci, entre el que hem deixat enrere per sempre i un altre que..., qui sap si es produirà.

E.

dimarts, 31 de gener de 2012

Dos anys




Puja cansada. El prim corriol, que la mena de l’hort cap a casa, cada dia se li fa més feixuc.
Negra de cabells, uns quadrets al davantal i negra dels faldons, com mana el dol que infatigablement cada dia compleix i ja en fa dos anys. La fila d’una trista àvia que ja no espera gaire més que fineixin els durs dies que li resten per viure.
Viure i no reviure.
A la nit el tremolor en espera dels trets eixordadors li lleven la son i vetlla i vetlla sense fi. A la matinada, quan ja toca llevar-se a feinejar, aconsegueix retenir poca estona el son en un vell llit negre, negre com la seva faldilla. Un llit enclotat que no alberga ningú més que a ella i ja fa dos anys.
No vol reviure el mal son però no hi pot fer res. Només pot aixecar-se en clarejar i començar un nou però copiant el dia. Copiat del dia abans i d’abans d’ahir i de fa tants dies, dos anys.
Ni dorm ni menja. Unes sopes de pa eixut amb una fulla de menta, si n’hi ha, o de farigola, depenent de l’època de l’any, com a molt. Sense sal ni oli, com qui fa dieta. La misèria. Un tassot ple i ben calent, això sí, que fa fred. Molta fred.
Revifa el foc que ja és somort a l’escalfapanxes al costat dels fogons. Hi escalfa les sopes i, sense saber si a fora fa bo o ja ha arribat la neu, es prepara per tornar-hi.
Les bèsties han de menjar. Poques. Unes gallines, el gall, dos ànecs, un parell de conills, els xais que baixarà al prat a pasturar i el porc que amb sort podrà engreixar si l’hort va bé i hi ha prou vianda per a tots.
Aquest any va poder comprar el garrí, al vell Janot, el del mas de dalt. L’any passat no va poder. No hi havia diners.
Aviat haurà de fer la matança, la fred ja és aquí i per ara el porc engreixa bé.
Ha de baixar a la Llierca a rentar, glaçada l’aigua. Ha de fer dinar, potser una col, a tot estirar, amb cansalada i ha d’anar a l’hort, prop del pont del diable i, resseguint feixa per feixa, treure les males herbes i adreçar els aspres.
Fa dos anys que es van endur el seu home lligat de mans i ben pataquejat, amb el rostre sagnant, amb els ulls morats i quasi tancats dels cops rebuts.
I els nois, que mai no havien d’haver intentat fugir a bosc van ser empaitats la nit següent. Sense contemplacions.
Uns sorolls eixordadors van fer saber a la Maria que havien mort. Tenien catorze i quinze anys i no havien fet res més que, com el seu pare, treballar.
I baixar al poble els diumenges i després d’acompanyar la Maria a ca els seus pares, anar a la taverna a fer un vi i comentar el dia a dia en la petita revolució del poble per sobreviure a la guerra.

La Maria no ha volgut deixar la casa que amb esforç en Jaume havia anat millorant. Fruit de la seva suor i la de tota la família. Però ara ja no mena els camps del senyor Figueres i la casa, l’hort i el bestiar li donen de menjar.
Amb sort ven els ous i algun pollastre, algun xai de tant en tant quan les ovelles van bé i poc més.
Quan pot baixar al poble, molts cops els diumenge, els pares li demanen que deixi la casa però ella sempre respon que hi té feina allà dalt, al Serrat. Tot i pregar-li, cada cop amb excuses com que necessiten un cop de mà a casa, que es fan vells i que no tenen ningú més des de fa 2 anys, ella no renuncia a tornar, de vespre, cap amunt enllà.
I hi arribarà molt cansada.
Només té 35 anys i ja és una dona vella. Ni té cap futur ni cap present des de fa dos anys, quan la puta guerra s’endugué els seus dos fills i li tancà l’home. Però una petita llum del caliu del racó més calent de l’escalfapanxes li diu que en Jaume un dia tornarà i vol ser allà dalt, per poder veure, a la nit, aquella espurna, al Serrat.
I a la nit, el tremolor en espera dels trets eixordadors li lleven la son i vetlla i vetlla sense fi. És el soroll de la seva ànima perduda cercant els fills.

divendres, 25 de setembre de 2009

Vola, Colometa, vola!

"-Vola, Colometa, vola!". I no volava. I seguia enganxada a terra, fent arrels com sempre, amb el cap cot i l'esquena corvada. I no mirava enllà, només ençà. I cada dia que passava pensava que ja faltava poc per al cap de setmana. I el cap de setmana pensava que faltava poc per a les vacances. I quan eren vacances estava tipa de fer-ne en dos dies. I quan tornava a la feina pensava que quedava massa per a les properes vacances. I així dies i dies, mesos i mesos, anys i anys. Malmenant la vida, malmenant les il·lusions, malmenant la sort de tenir una vida i de ser ella la seva propietària. I mai va volar però es repetia: "-Vola, Colometa, vola!

Potser algun dia... amb sort... qui sap... però.... potser llavors... ja no sabria volar. Seria una llàstima perdre així la sort de tenir ales. Unes ales blanques i boniques que serveixen per volar. Que et duen on vols si arrenques el vol. Només així et duen i... voles.