Puja cansada. El prim corriol, que la mena de l’hort cap a casa, cada dia se li fa més feixuc.
Negra de cabells, uns quadrets al davantal i negra dels faldons, com mana el dol que infatigablement cada dia compleix i ja en fa dos anys. La fila d’una trista àvia que ja no espera gaire més que fineixin els durs dies que li resten per viure.
Viure i no reviure.
A la nit el tremolor en espera dels trets eixordadors li lleven la son i vetlla i vetlla sense fi. A la matinada, quan ja toca llevar-se a feinejar, aconsegueix retenir poca estona el son en un vell llit negre, negre com la seva faldilla. Un llit enclotat que no alberga ningú més que a ella i ja fa dos anys.
No vol reviure el mal son però no hi pot fer res. Només pot aixecar-se en clarejar i començar un nou però copiant el dia. Copiat del dia abans i d’abans d’ahir i de fa tants dies, dos anys.
Ni dorm ni menja. Unes sopes de pa eixut amb una fulla de menta, si n’hi ha, o de farigola, depenent de l’època de l’any, com a molt. Sense sal ni oli, com qui fa dieta. La misèria. Un tassot ple i ben calent, això sí, que fa fred. Molta fred.
Revifa el foc que ja és somort a l’escalfapanxes al costat dels fogons. Hi escalfa les sopes i, sense saber si a fora fa bo o ja ha arribat la neu, es prepara per tornar-hi.
Les bèsties han de menjar. Poques. Unes gallines, el gall, dos ànecs, un parell de conills, els xais que baixarà al prat a pasturar i el porc que amb sort podrà engreixar si l’hort va bé i hi ha prou vianda per a tots.
Aquest any va poder comprar el garrí, al vell Janot, el del mas de dalt. L’any passat no va poder. No hi havia diners.
Aviat haurà de fer la matança, la fred ja és aquí i per ara el porc engreixa bé.
Ha de baixar a la Llierca a rentar, glaçada l’aigua. Ha de fer dinar, potser una col, a tot estirar, amb cansalada i ha d’anar a l’hort, prop del pont del diable i, resseguint feixa per feixa, treure les males herbes i adreçar els aspres.
Fa dos anys que es van endur el seu home lligat de mans i ben pataquejat, amb el rostre sagnant, amb els ulls morats i quasi tancats dels cops rebuts.
I els nois, que mai no havien d’haver intentat fugir a bosc van ser empaitats la nit següent. Sense contemplacions.
Uns sorolls eixordadors van fer saber a la Maria que havien mort. Tenien catorze i quinze anys i no havien fet res més que, com el seu pare, treballar.
I baixar al poble els diumenges i després d’acompanyar la Maria a ca els seus pares, anar a la taverna a fer un vi i comentar el dia a dia en la petita revolució del poble per sobreviure a la guerra.
La Maria no ha volgut deixar la casa que amb esforç en Jaume havia anat millorant. Fruit de la seva suor i la de tota la família. Però ara ja no mena els camps del senyor Figueres i la casa, l’hort i el bestiar li donen de menjar.
Amb sort ven els ous i algun pollastre, algun xai de tant en tant quan les ovelles van bé i poc més.
Quan pot baixar al poble, molts cops els diumenge, els pares li demanen que deixi la casa però ella sempre respon que hi té feina allà dalt, al Serrat. Tot i pregar-li, cada cop amb excuses com que necessiten un cop de mà a casa, que es fan vells i que no tenen ningú més des de fa 2 anys, ella no renuncia a tornar, de vespre, cap amunt enllà.
I hi arribarà molt cansada.
Només té 35 anys i ja és una dona vella. Ni té cap futur ni cap present des de fa dos anys, quan la puta guerra s’endugué els seus dos fills i li tancà l’home. Però una petita llum del caliu del racó més calent de l’escalfapanxes li diu que en Jaume un dia tornarà i vol ser allà dalt, per poder veure, a la nit, aquella espurna, al Serrat.
I a la nit, el tremolor en espera dels trets eixordadors li lleven la son i vetlla i vetlla sense fi. És el soroll de la seva ànima perduda cercant els fills.
