El silenci fa florir la nostra felicitat i gràcies a ell assumim la nostra alegria interior.
Sense paraules, es manifesta la immensa onada que ens empeny a l’esperança i cap so expressa millor la satisfacció d’haver sabut que té el que hom, quasi sense fe, buscava.
En silenci apareix la línia que separa l’amor de l’odi, la lleialtat de la traïció, la felicitat de la desgràcia, ... i la pena.
El silenci fa créixer aquella línia, primeta i imperceptible al principi, gruixuda i immesurable després, alimentada alhora per densos silencis, que ens duu cap a la serenor.
I en silenci, gràcies a ell, els humans posem ordre en el nostre mar de conceptes i paraules, organitza el dipòsit de gestos, de veritats, de mentides... i de silencis.
Tot, llavors, queda clar. I no ho volem acceptar però el silenci, altre cop, fa la seva feina i t’obliga a comprendre com el més estrident dels sorolls.
Les llàgrimes no curen, sinó el silenci que queda darrere d’elles. Mil explicacions, reals o fingides, no aclareixen res, sinó el silenci que les segueixi hi dóna sentit.
El silenci d’un amic, d’un amant, d’un enemic... et mostrarà si és el que diu ser, ja que els silencis no enganyen i situen a cadascú en el seu lloc exacte. I quan ens pensem que estem a punt d’explotar, arriba i trenca el silenci. I descobrim que era allà.
Qui sap si més tard un nou silenci t’invitarà a recuperar la il•lusió, a viure?
Ens movem de silenci en silenci, entre el que hem deixat enrere per sempre i un altre que..., qui sap si es produirà.
E.
