Pensaments deslligats, quatre lletres de costat, paraules inconnexes o connexes, qui sap... petits contes, imaginació potser... paraules a la fi que no saps on posar i necessites deixar anar alguna vegada...
divendres, 9 de març del 2012
Assemblea Nacional Catalana
Demà al Sant Jordi serà una diada històrica.
Hi vaig amb el cor obert a rebre, de l'ambient, aquella olor d'il.lusió que fan les coses que surten del cor.
Ja hi ha els estadistes i politicòlegs que faran els seus discursos. Jo em penso deixar amarar de la frescor de la gent, dels crits envers de llibertat per a la nostra terra, de les mirades dels nens que creuen que tot pot ser i tot és possible.
Em penso embeure de la netedat dels ulls que voldrien un dia poder dir: "Som independents!"
Per arribar a aquí molts hi han deixat la pell i altres el somriure, simplement. Molts han cremats vaixells que diuen, a través d'utopies, a mars inaccessibles. Molts, per la terra, han deixat la casa. Molts, cansats hi han deixat la vida, expressament. Han dit prou, s'ha acabat. Per a tots ells, els qui en un moment van llençar la tovallola, rendits a les evidències, un petit homenatge i, si hi som a temps encara, una mà estesa que tendrament els faci retornar la llum. Si ja són "fora de la nostra terra", des d'allà on ens vegin seuran a mirar l'enrenou que novament comença i s'enllaça amb el seu.
L'Assemblea de Catalunya va dur l'esperança als lliberts d'esperit. Volien emprendre una marxa cap a la independència que ens dugués a la glòria. Van ser els precursors de la nostra lluita. Demà l'Assemblea Nacional Catalana els ha de retre homenatge i lluirar-los la clau de proper paradís.
Del mestre, perdoneu si em faig pesada amb ell, però llegir-lo de tant en tant en la seva multiplicitat de textos em fa renéixer.
ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007
Companys, Visca la Terra Lliure!!!
Posaré altre cop la música de la batallà final:
http://www.youtube.com/watch?v=0ktesfEjewQ
Subscriure's a:
Missatges (Atom)