"-Vola, Colometa, vola!". I no volava. I seguia enganxada a terra, fent arrels com sempre, amb el cap cot i l'esquena corvada. I no mirava enllà, només ençà. I cada dia que passava pensava que ja faltava poc per al cap de setmana. I el cap de setmana pensava que faltava poc per a les vacances. I quan eren vacances estava tipa de fer-ne en dos dies. I quan tornava a la feina pensava que quedava massa per a les properes vacances. I així dies i dies, mesos i mesos, anys i anys. Malmenant la vida, malmenant les il·lusions, malmenant la sort de tenir una vida i de ser ella la seva propietària. I mai va volar però es repetia: "-Vola, Colometa, vola!
Potser algun dia... amb sort... qui sap... però.... potser llavors... ja no sabria volar. Seria una llàstima perdre així la sort de tenir ales. Unes ales blanques i boniques que serveixen per volar. Que et duen on vols si arrenques el vol. Només així et duen i... voles.
