Foto: Averneta

Havia pensat molts cops que això no li tornaria a passar mai més. Sentia un dolor tan gran que semblava que hauria de fugir del seu cor perquè no li explotés. Les parets del seu pit pregonaven fort, enfora, que volien obrir-se, esparracar-se, rebentar.

Era tan fort el mal que sentia que no tenia nom ni descripció possible. En cap manual podia trobar explicat el seu patir perquè sabia que això no tenia prou paraules.

Sentia la mort de l’amor. La mort.

No podia fugir d’ell, del dolor.

No sabia com fer-ho. Buscava en el seu cap alguna estratègia per mitigar-lo. Sí, s’havia posat malalta de tant de mal. De tant e patiment.

Ell li havia donat amor, n’hi havia transmès tant que ara de cop i de volta venia la buidor. Ara li havia tret de cop. I encara no sabia perquè.

Això era el que la matava per dins. Li havia lliurat el seu cor, la seva existència, el seu present i el seu futur. I ara li treia. La deixava buida. Sola.

Malalta d’amor. I no tenia futur. La havia deixat definitivament.

Un altre estimat havia mort.

Ell havia mort.